SENTENCIA VS BANKIA EN LA AUDIENCIA PROVINCIAL DE GIRONA

Efectivament existeix un termini màxim de 10 anys en la nostra legislació catalana (art. 121-20 del CCC) i si prenguéssim la data del contracte de préstec que es remunta al 2006, la restitució de quantitats podria haver prescrit.

Però també cal tenir present l’article 121-23 del mateix CCC que regula el còmput del termini de reclamació fixant el dies a quo “s’inicia quan, nascuda i exercida la pretensió, la persona titular coneix o pot conèixer raonablement les

circumstancies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir” Aquest matís ja exclou que a l’any 2006 pogués conèixer raonablement que la clàusula era abusiva perquè això no s’ha pogut conèixer raonablement pel

consumidor fins que no s’ha pronunciat el Tribunal Suprem en la seva sentència de 23.12.15, en la qual per primer cop i amb voluntat de fixar criteri jurisprudencial es decideix que la clàusula genèrica per la qual es pacta que

totes les despeses del contracte aniran a càrrec del prestatari, sense tenir en compte en cada despesa quin ha estat el beneficiari o l’obligat per llei.

Així doncs, el dies a quo cal fixar-lo en la sentència indicada i el transcurs dels 10 anys de l’article 121-20 del CCC no havia transcorregut evidentment en

interposar la demanda.

En conclusió, el motiu ha de ser rebutjat.